El capitalisme, un càncer a extirpar

El capitalisme és una manera de producció en la qual la propietat dels mitjans de producció recau sobre una minoria propietària. En la fase actual monopolista, la concentració d’aquesta propietat en molt poques mans és la base material de l’imperialisme, en la qual el poder del capital financer excedeix les fronteres estatals i es conformen grans blocs imperialistes.

Aquesta concentració de la propietat d’uns pocs grups oligàrquics, en el cas de l’Estat Espanyol, es tradueix que al voltant de 2000 famílies posseeixin prop del 80% de la riquesa.

El poder econòmic es transforma en poder polític per a aquest bloc oligàrquic burgès, que inclou a la gran burgesia, al capital financer, a la vella aristocràcia terratinent i, tot això, coronat per la monarquia dels Borbó. Encara que la forma que adopta aquest sistema de dominació és formalment el d’una democràcia formal, en essència, tot l’aparell no és més que el poder del bloc oligàrquic burgès. Les formes parlamentàries, el sistema de votacions, l’aparell de justícia, els cossos de seguretat de l’Estat,… etc no només estan impregnats d’irregularitats formals on puguem trobar dèficits democràtics, sinó que en la seva mateixa essència són només les formes que generen major consens social entre les grans majories per amagar una realitat: que cap llei aprovada al parlament burgès va a contradir els interessos de l’oligarquia, que tot mecanisme “democràtic” només servirà perquè al final les mesures aprovades siguin les que millor convinguin a la minoria privilegiada, que estem, en definitiva, davant una forma “democràtica” de dictadura del capital.

Aquesta realitat, característica del capitalisme, mostra el seu costat més cruel sota l’actual crisi capitalista. Un 70% de les famílies no arriben a final de mes, més de 5 milions de treballadors i treballadores estan en atur i els nivells de desocupació i precarietat laboral augmenten exponencialment en el cas dels joves.

Als joves se’ns ha imposat una reforma laboral encoberta el passat 19 de novembre, que genera noves modalitats de treball en qualitat “d’aprenent”, sense drets laborals, vacances i amb salaris de 426€. Quan aconseguim un treball, ho fem sota modalitats de pràctiques no remunerades, becaris, contractes de formació, contractes temporals i sota ETTs. En la situació actual, dista per als joves un abisme fins a la remuneració igual del treball realitzat, independentment de l’edat o el sexe.

Els joves també sofrim especialment la privatització dels serveis públics, en particular de l’Educació, que sota la progressiva implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, amb el Pla Bolonya primer i actualment la poc publicitada Estratègia Universitat 2015, permet l’elevació substancial dels costos, la penetració de l’empresa privada (fins i tot aquella aliena completament a les activitats docents) i la supressió de qualsevol mecanisme de participació de les i els estudiants.

Aquesta situació no és casual ni momentània. La política de retallades i l’atac directe contra els interessos de les grans majories populars és producte de la plasmació política dels interessos del capital, classe en el poder. El capitalisme viu una crisi estructural on la generació de plusvàlua només es pot recuperar mitjançant l’obtenció de nous mercats (a través de privatitzacions del poc que queda públic o bé d’obtenir mercats exteriors a través de la guerra: Líbia, Síria, Iran…) i a través d’una major explotació de la classe obrera. El capitalisme només té una única via per tractar de recuperar la seva taxa de guany, per la qual cosa cal trencar qualsevol il·lusió que aguantar ara la crisi pot significar tornar en el futur a una situació idíl·lica d’Estat del Benestar. El capitalisme, si aconsegueix sobreviure, s’assemblarà al capitalisme de 2011 o, directament, serà pitjor.

No existeix la possibilitat de reformar el capitalisme, sense destruir-lo. El capitalisme no només és una manera de produir, sinó també unes relacions de poder, que emana directament de la propietat dels mitjans de producció. En la mesura en què el poder estigui en mans del capital, no hi haurà reformes en favor dels sectors populars i la classe obrera. El paper vergonyós del reformisme, el qual a Catalunya la principal representació política és la coalició ICV/EUiA, és el de proposar suposades mesures en benefici de les grans majories, però amb una defensa de les institucions de l’actual forma de la dictadura del capital. Només organitzant la revolució socialista, només amb el poder de la classe obrera, només organitzant a la joventut treballadora i als estudiants contra l’oligarquia i contra les seves institucions polítiques, incloent la farsa que la democràcia és una solució per a la classe obrera, podem veure en l’horitzó millores per a les grans majories. L’única democràcia per a les grans majories és aquella que es basi en el poder polític de la classe obrera i per a això, la nostra proposta és organitzar la revolució socialista.

El capitalisme és avui un càncer terminal en el si de la nostra societat, que afecta a la classe obrera. La nostra solució és extirpar-lo.

Uneix-te a la joventut comunista, més que una opció, una necessitat.

En aquesta situació d’atac generalitzat contra els drets i les conquestes històriques de la classe obrera, en la qual res es salva (ni l’Educació, ni la Sanitat, ni les pensions, ni les mínimes garanties que la Constitució monàrquica semblava atorgar, o fins i tot la mateixa idea d’una democràcia burgesa), es reflecteix de forma molt més clara que la joventut, la classe obrera i, en general, els sectors populars, no tenim cap interès material que ens pugui lligar a aquesta societat capitalista. El nostre interès està lligat a la superació del capitalisme i a la construcció d’una societat socialista, en la qual, la satisfacció planificada de les necessitats col·lectives sigui la base de la llibertat, del poder polític de la classe treballadora i les grans majories, d’un futur per als estudiants i per a aquesta generació de joves, d’una esperança d’ocupació per tots i totes, de la igualtat real de la dona i tantes altres conquestes que veurem.

No existeixen sortides individuals a la crisi capitalista: no existeix l’esperança ni “d’aguantar uns anys i ja es recuperarà la cosa” (el propi Zapatero situava a 20 anys la recuperació de la taxa de guany del capital, la qual cosa en condicions del capitalisme implica “moderació salarial” i reducció del nivell de vida durant aquest període), com tampoc existeix la possibilitat que “potser sigui jo l’excepció i tingui sort”.

La crisi és tan greu que fins i tot determinats sectors de la petita i mitja burgesia estan sofrint-la i veient-se obligats a tancar el seu negoci, en un gradual procés de proletarització que ja va predir Marx. Per això, per les més àmplies majories, l’única esperança no és tenir sort individualment en aquest sistema individualista, sinó una sortida col·lectiva cap a una societat que ens garanteixi a tots i totes el present i el futur.

I si la solució és col·lectiva, la lluita així ha de ser-ho. És clar que sota el capitalisme, la societat està dividida en classes socials. Les classes socials no s’estructuren en funció de la quantitat de renda que es posseeixi o percebi, sinó en funció del paper que juguem dins de la producció. Som propietaris dels mitjans de producció i contractem força de treball (mà d’obra), és a dir, som capitalistes; o per contra, manquem de mitjans de producció i treballem per els qui sí els tenen (és a dir, som classe treballadora)?

La classe treballadora i altres capes populars (petits propietaris, autònoms…) som una immensa majoria, i entre nosaltres i nosaltres existeix, ho sapiguem encara o no, interessos materials comuns. Des d’una òptica material, compartim interessos per una pujada salarial, per serveis públics gratuïts, per majors nivells de consum equilibrats o per una vida sana en el físic i en el cultural. Però saltant aquest nivell més bàsic, assegurar tot l’anterior es pot realitzar únicament en el marc de serveis de caràcter públic, inversió social elevada i una planificació de preus i salaris sota un criteri al marge del màxim benefici per al propietari de mitjans de producció. I anant ja al nivell més elevat, tot l’anterior és impossible en els estrets marges de la dictadura del capital i és necessari que els qui exercim aquesta dictadura, que serà democràcia per primera vegada per a les grans majories, siguem precisament la classe obrera.

Partint dels nostres interessos comuns com a classe, arribem a la necessitat d’organitzar-nos com a classe, com a única via per poder exercir de forma efectiva una defensa dels nostres interessos i una ofensiva perquè les grans majories obtinguem el poder polític.

Per a això, el millor exponent de la combativitat, de la consciència i de l’organització de la classe treballadora, és el Partit Comunista. Només mitjançant l’estudi científic de la societat, de l’economia, les relacions de classe i una actuació i unes estructures que siguin capaços de convertir a la classe treballadora en subjecte històric que conegui els seus propis interessos, és possible la superació del capitalisme.

Per això, avui dia, i especialment sota les condicions de la crisi capitalista, és més que una opció, una necessitat, organitzar-se en la Joventut Comunista, organitzar-se en els CJC/JCPC.

Els CJC/JCPC, joventut del Partit Comunista del Poble de Catalunya

Per què en l’Estat Espanyol, malgrat la gravíssima crisi estructural del capitalisme i dels atacs continuats contra les grans majories, no ha existit una resposta popular al nivell de països com Grècia?

A pesar que la realitat, tal com l’hem descrit anteriorment, és d’un atac continuat del bloc oligàrquic-burgès contra la classe treballadora i els sectors populars, cap revolució en la història succeeix per si mateixa i mitjançant l’actuació espontània de les classes perjudicades: les revolucions, com ens va ensenyar Lenin, s’organitzen mitjançant l’actuació conscient de les classes revolucionàries. Per a això, és necessari un destacament d’avantguarda, és a dir, que els sectors més conscients, organitzats i combatius de la classe estiguin agrupats entorn d’una organització, el Partit Comunista, i que aquesta organització, a través de la seva actuació, aconsegueixi arrossegar després a una majoria de la classe, és a dir, que tingui una actuació efectiva d’avantguarda.

El destacament d’avantguarda, com vam aprendre històricament, ha d’estar organitzat de la forma més eficaç i efectiva per a la tasca de la Revolució: el centralisme democràtic.

Aquesta avantguarda i una classe obrera i joventut organitzada, combativa i conscient, va ser destruïda en l’Estat espanyol a través de l’eurocomunisme i el carrillisme, que va afectar a la que aproximadament fins als anys 70 va ser l’organització dels comunistes a l’Estat: el Partit Comunista d’Espanya.

El PCPC i els CJC/JCPC, conjuntament amb el PCPE i els CJC, partim de la premissa que nostra tasca fonamental és la reconstrucció del Partit de la Revolució en l’Estat espanyol i, des de 1984, hem treballat per aquest objectiu.

Què ens caracteritza?

- A l’Estat espanyol, considerem que el desenvolupament de les forces productives i les relacions de classe existents, marquen com a tasca prioritària la lluita per la Revolució Socialista, sense fase intermitja.

- Considerem que les condicions objectives (desenvolupament de forces productives, crisi estructural del capitalisme) són les idònies per a la Revolució Socialista; però en una revolució són necessàries també condicions subjectives: desenvolupar al subjecte que farà la revolució. Per a això, és necessari enfortir al màxim el PCPC i els CJC/JCPC i crear entorn dels comunistes un Front Obrer i Popular pel Socialisme, que organitzi a dones, estudiants, lluitadors pel medi ambient, petits propietaris arruïnats per la crisi, etc. entorn de la lluita pels seus propis interessos, lligats a la superació del capitalisme.

- Considerem prioritari per a generar aquest Front Obrer i Popular pel Socialisme organitzar a la classe obrera en la lluita pels seus interessos immediats, lligant les lluites concretes i parcials amb la lluita general contra el sistema d’explotació. Per a això, la nostra proposta són els Comitès per a la Unitat Obrera (CUO), una estructura a establir en els centres de treball, sense ser excloent amb els sindicats existents, però organitzant a nivell de base i per al combat al conjunt de treballadors, sense segregació per sigles sindicals.

- Des dels CJC/JCPC lluitem especialment contra l’explotació de la joventut treballadora, amb condicions de precarietat i atur especialment greus, i contra la privatització i mercantilització de l’ensenyament.

- Un dels nostres principis és el internacionalisme proletari, base de la nostra solidaritat internacional. Som solidaris, en primer lloc, amb les Revolucions Socialistes de la classe obrera d’altres Estats, així com amb les lluites de la classe obrera internacional i amb la resistències dels pobles a l’imperialisme. Som una única classe obrera, dividida en diferents Estats, i l’interès de la classe obrera internacional és el prioritari per als comunistes. Lluitem contra l’imperialisme espanyol, els interessos del qual van lligats de forma indissoluble als de la construcció imperialista en la Unió Europea. Lluitem contra la guerra imperialista.

- Per a nosaltres, és un dret inalienable de les nacions l’autodeterminació. En el cas concret de l’Estat Espanyol, estem convençuts que l’actual situació en relació a l’autodeterminació de les diferents nacions que actualment componen l’Estat només pot ser resolta en el marc del poder polític de la classe obrera. L’opressió nacional és una de les conseqüències del poder de l’oligarquia burgesa i només amb el socialisme, amb un veritable poder popular, existirà la possibilitat que les nacions puguin decidir lliurement el seu futur.

- El capitalisme és el principal sostenidor material, avui dia, de l’opressió patriarcal de la dona. La nostra proposta no només busca l’emancipació de la classe obrera i la joventut, sinó també la creació d’homes nous i dones noves que, amb la superació del capitalisme, aconsegueixin posar fi també a l’opressió entre gèneres, començant per la seva expressió més violenta, com és la violència masclista.

- Recollim l’herència dels lluitadors republicans i antifeixistes i continuem la seva lluita avui dia. En les condicions actuals, en les quals la tasca pendent per a la classe obrera és la Revolució Socialista, no entenem que sigui necessari aconseguir una república per després passar a lluitar pel socialisme. Entenem que la república arribarà a l’Estat com a producte de la lluita contra el bloc oligàrquic-burgès, principal sustentació de la monarquia, i que amb la victòria sobre aquest bloc s’aconseguirà la República Socialista amb caràcter Confederal, com a Estat de la Classe Obrera que asseguri el dret d’autodeterminació.

- Per a tot això, ens constituïm com a destacament leninista. Construïm l’organització leninista, basada en el centralisme democràtic, forma organitzativa que garanteix la democràcia i la transparència, fomenta la discussió i elaboració de la línia política col·lectivament i l’aplicació també col·lectiva dels acords. Tota la militància ha de rendir comptes del seu treball i compromís, independentment de la responsabilitat que ocupi, la minoria ha de complir els acords de la majoria, superant l’individualisme, i no es permeten corrents o fraccions organitzades. A mesura que anem creixent i construint col·lectius, anem avançant en el centralisme democràtic i el caràcter revolucionari dels CJC/JCPC, doncs cada col·lectiu amb el seu treball i aportacions polítiques, enriqueix al conjunt de l’organització.

Avui dia, el procés cap a la Revolució Socialista passa per continuar construint el Partit de la Revolució, que té el seu principal germen en el destacament que avui representem el PCPC i els CJC/JCPC. No som l’únic destacament leninista existent i, per això, creiem que en la construcció del partit, no només hem d’apostar per l’enfortiment de la nostra organització, sinó també per aconseguir unificar a tots els marxistes-leninistes entorn d’unes úniques sigles.

El PCPC i els CJC/JCPC, al igual que el PCPE i els CJC, vam ser producte en el nostre naixement d’un procés d’unitat entre diversos destacaments. Aquest procés cap a la unitat dels comunistes continua. Al gener de 2011, va concloure el procés d’unitat entre els CJC i la JCA en Asturies, i al desembre de 2011 va començar un nou procés d’unitat a Madrid entre CJC i la UJC-M.

Estudiem, treballem i ens divertim, però sobretot aprenem de tot el que fem per construir el camí cap a la Revolució Socialista des de la classe obrera, des de la joventut. On hi hagi joves amb interès a organitzar-se i lluitar contra el sistema establert, al mateix temps que es pensa i es construeix l’alternativa que volem, allí ha d’haver-hi un col·lectiu de joves comunistes.

La joventut a l’ofensiva, construint revolució!

El capitalisme, un càncer a extirpar!

Uneix-te a la Joventut Comunista, més que una opció, una necessitat!

CJC/Joves Comunistes del Poble Català (CJC/JCPC)

La gravetat de la crisi estructural del capitalisme els porta a adoptar aquestes mesures. Per defensar els seus interessos i tractar de sobreviure a la metàstasi que corroeix al sistema, l’oligarquia utilitza el seu poder per fer pagar la seva crisi a la classe obrera i als sectors populars. El canvi, promès pel PP en la seva campanya electoral, s’esfuma en una setmana. Els qui, en una situació d’atur i misèria, van voler creure’s aquest conte han de treure conclusions.

Les mesures, adoptades divendres passat, expressen amb claredat que el govern no té cap esperança en la possibilitat de reactivar l’economia del país. I per això confia tots els ingressos futurs a una política tributària orientada en exclusiva sobre la població assalariada i sobre la fiscalitat de l’habitatge (congelació de sous a la funció pública, pujada de l’IRPF i pujada de l’IBI). A la vegada l’increment de les pensions és un exercici de cinisme, doncs enfront d’un 2,4% que corresponia, el govern puja el 1% per aparentar que no les congelen, pura demagògia. No existeix cap mesura que imposi a les grans fortunes i als grans beneficis empresarials una contribució a l’objectiu del dèficit, se segueix la línia d’actuació de l’anterior govern Zapatero, i del dictat de la UE, que col·loquen com a objectiu central l’abaratiment del preu de la força de treball.

Noves retallades en prestacions socials, atac als drets laborals i pujada d’impostos pels quals tenen una nòmina, dibuixen un quadre incomplet que s’acabarà de pintar, després de les eleccions andaluses, i en el qual mitjançant nous decrets llei i/o a través de la llei d’acompanyament dels pressupostos, es completarà la primera part de l’atac contra els nostres drets i bases materials mínimes de supervivència. Pujada de l’IVA, augment de tots els impostos indirectes –especialment dels combustibles-, baixada de salaris als empleats públics, acomiadament gratuït, privatització generalitzada de serveis i instal·lacions sanitàries, educatives, culturals, esportives… amb la conseqüent eliminació de la seva prestació universal i gratuïta, eliminació de la negociació col·lectiva, acomiadament gratuït… són algunes de les noves mesures que segur adoptaran i enfront de les quals, des de ja, hem de començar a armar la nostra resposta.

Quan els sindicats –majoritaris o no-, per multitud de factors que ja hem anat analitzant al llarg d’aquests anys, segueixen sumits en la incapacitat de donar-li una oportunitat a l’organització de la resposta combativa de la classe obrera, i els partits reformistes segueixen mentint amb el seu idealista i impossible objeectiu de resoldre el problema dins del sistema buscant una sortida social a la crisi, no hi ha un altre camí que avançar en l’articulació d’una contundent resposta obrera i popular que, amb l’objectiu de la Vaga General, situï a la majoria social d’aquest país en la defensa d’absolutament tots els seus drets.

Denunciem el caràcter perniciós i mentider de la tàctica de cedir una mica per no perdre més. Aquesta pràctica, que és la base del pacte social, ens ha portat a aquesta lamentable situació en la qual hi ha més de 5.000.000 de treballadors/es en atur, amb més d’1.500.000 de famílies amb tots els seus membres sense treball, que coneixen en les seves pròpies carns que no és possible esperar res positiu d’aquest sistema. Ja no hi ha marge algun per a l’acord entre sindicats i patronal/govern. Per sobre de sigles sindicals, els treballadors i treballadores que estem sofrint les baixades de sou, l’atur i el xantatge permanent dels empresaris hem d’unir-nos en Comitès per a la Unitat Obrera, superant el fraccionament sindical i aixecant un futur d’unitat i lluita que ens dignifiqui i serveixi d’exemple a les properes generacions. Recuperar la solidaritat de classe i que sàpiguen que si toquen a algú, toquen a tota la classe obrera, és l’únic llenguatge que entén una patronal crescuda i disposada a tot per tractar de sobreviure.

Lluitar pels nostres drets passa, a més de per fa front a totes aquestes mesures -presents i futures- del govern del PP, per exigir la sortida immediata de la Unió Europea, de l’Euro i de l’OTAN. Tots ells (PP, PSOE, IU, dirigents sindicals reformistes, patronal, la banca…) volen més UE i un euro més fort, diguem-li alt i fort que nosaltres no, que sabem que fora d’aquí sí hi ha futur i que estem disposats/as a conquistar-ho.

No hi ha futur en el capitalisme per a la majoria social que treballa i produeix la riquesa; per això és necessari armar les consciències del poble en la necessitat d’un canvi d’època que, situant a la classe obrera en el poder, ens permeti avançar cap al Socialisme i el Comunisme.

LA LLUITA ÉS L’ÚNIC CAMÍ!

Madrid, 31 de Desembre de 2011

Aquesta setmana el Govern de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona han anunciat la concreció d’una part del paquet d’austeritat que anunciaren 48 hores després de les eleccions.

Austeritat per a la classe obrera, clar.

La primera mesura anunciada ha estat l’augment de les tarifes del transport públic a Barcelona i l’àrea metropolitana. El bitllet senzill puja fins als 2 euros i el títol de transport més utilitzat, la T-10 puja fins els 9,25 euros, cada viatge costarà 92 cèntim d’euro, més de 150 de les antigues pessetes!

Tarifes abusives per un servei públic del que depenem centenars de milers d’obrers i obreres per anar a treballar, estudiar, anar al metge o simplement per mobilitzar-nos dins el nostre entorn immediat.

Aquesta agressió a les economies familiars dels i les treballadores, la intenten esmorteir amb una mesura populista consistent en rebaixar un 50% el títol de viatge trimestral als i les aturades, el quals hauran de desembutxacar-se 70€ per tenir possibilitats de poder cercar feina en transport públic.

El PCPC només pot reivindicar la necessitat d’un transport públic gratuït.

Però de forma immediata reclamem la necessitat del transport gratuït per els aturats, pensionistes i estudiants, així com una baixada de tarifes a nivells de l’any 1995.

Poques hores després d’aquesta notícia, la Generalitat anuncia un segon atac a la classe obrera, sota l’eufemisme de “ticket sanitari”, el Govern anuncia que per cada recepta els i les usuàries de la sanitat pública haurem de pagar un euro.

La Generalitat obre les portes del copagament de la sanitat, i ho fa cometent un frau de llei, ja que la Generalitat de Catalunya no té capacitat normativa en aquest aspecte, i per això converteix empreses privades com les farmàcies, en les recaptadores d’aquest impost antipopular.

Novament, és la classe obrera la directament agredida, amb una mida que castiga les rendes més baixes, els malalts crònics i els nostres grans.

El PCPC manifesta la seva rotunda oposició a aquest impost de dubtosa legalitat.

El PCPC considera que aquestes mesures que castiguen als i les usuàries dels serveis públics no tenen la única funció de recaptació tributària, si no que formen part de l’estratègia de la burgesia d’extreure capitals augmentant la sobreexplotació del treball.

L’encariment dels serveis públics, juntament amb el seu progressiu desmantellament i trossejament, la privatització de la gestió i les concessions a empreses privades son expressions d’una mateixa estratègia encaminada a que la classe obrera destini cada cop una part més important dels seus ingressos a obtenir serveis proporcionats pel sector privat.

En el cas del transport públic, i sense aprofundir al detall, veiem com la l’Ajuntament i la Generalitat, a l’hora que augmenta salvatgement les tarifes, privatitza la gestió d’estacions de metro de les noves línies L9 i L10, gran part dels serveis de manteniment, neteja i seguretat és subcontractat a empreses privades, els treballadors i treballadores de l’AMT estan en conflicte permanent per unes condicions de treball dignes, i fins i tot la Generalitat insinua la possibilitat de privatitzar el servei de rodalies.

En resum, paguem més per mantenir la gestió privada i futures privatitzacions.

El cas de la sanitat pública és encara més escandalós, i el seu desmantellament beneficia directament la sanitat privada, la subcontractació de serveis al sector privat a conduit a una degradació dels estàndards de servei, higiene i seguretat hospitalària i sanitària.

La classe obrera paga més per menys, fins al final pagar per tot.

L’atac al sistema públic no s’acaba als serveis, els treballadors i treballadores públics, interins i funcionaris veuen com els seus sous son retallats un altra 8%, s’endarrereix el pagament de les extraordinàries, s’acomiaden interins i el poder adquisitiu ha disminuït en els darrers anys de forma escandalosa.

Atacar la força de treball, minvant-la i precaritzant-la és un altra forma de desmantellament dels serveis públics i un atac als drets dels treballadors i treballadores.

El PCPC s’oposa frontalment a aquestes mesures, i recolza les mobilitzacions i lluites de la classe obrera de la funció pública.

Els gestors catalans del capitalisme, apliquen aquestes mesures perquè el capitalisme ho necessita i per que no tenen la oposició popular organitzada capaç d’aturar-les.

El capitalisme necessita destruir el sector públic per extreure’n més beneficis, i poden fer-ho perquè els sindicats majoritaris i l’esquerra reformista han traït a la classe obrera i han passat a ser part del poder, sent els gestors del malestar.

Avui ja és més que evident el que els i les comunistes sempre em dit, el capitalisme no és humanitzable, l’anomenat estat del benestar existí mentre fou útil al capitalisme.

Aquestes agressions continuaran i s’accentuaran, mentre alguns ens intentaran confondre dient-nos que cal tornar al capitalisme de l’estat del benestar, o que la solució és posar més impostos o que cal perfeccionar els mecanismes democràtics burgesos.

El capitalisme només ens ofereix explotació, misèria i violència.

L’única sortida per a la classe obrera és el socialisme, on la única prioritat sigui satisfer la necessitat de les grans majories. Això és el progrés.

L’únic camí per a la classe obrera és la lluita, avui, mentre les cúpules del sindicalisme oficialista negocia i pacta noves mesures antiobreres, els i les comunistes diem que és imprescindible avançar cap a la vaga general com a part d’un calendari de mobilitzacions sostingudes.

No a les retallades!

Prou agressions a la classe obrera!

Cap a la Vaga General!

Comitè executiu

23 de desembre de 2012

L’època inaugurada per la Gloriosa Revolució d’Octubre, la conquesta del poder pel proletariat en un país, per tractar de construir sobre els anàlisis marxistes i els ideals, sense cap experiència prèvia un nou model econòmic, polític i social que per primera vegada en la història de la humanitat acabés amb l’explotació de el “home per l’home”, com va dir John Reed va ser un esdeveniment que va estremir al món. Aquest model va estar en vigor durant més de setanta anys i va demostrar (malgrat el boicot, els sabotatges, la propaganda i les guerres) de manera incontestable la seva superioritat enfront del capitalisme.

La desaparició de la URSS i del camp socialista, han marcat directament els esdeveniments que avui vivim, el període on el capitalisme per primera vegada en la seva història és el sistema hegemònic a tot el món i on no obstant això la seva pròpia lògica irracional i depredadora ho han sumit en una profunda crisi que perfila el seu limit en la història.

L’exemple socialista guia de lluita dels treballadors als països capitalistes.

El socialisme-científic o comunisme des de la seva formulació ha estat la major preocupació de la classe burgesa en tots els països. El sol fet que existís un mètode d’anàlisi que demostrés als treballadors la realitat de la seva situació d’explotació i el prosper futur que podrien obtenir utilitzant per a si mateixos la riquesa del treball que realitzaven, ja era suficient com per fer trontollar el sistema de dominació burgès.

Així doncs la possibilitat de veure en la pràctica, la superioritat del socialisme enfront del capitalisme, constituïa sens dubte un enorme potencial revolucionari entre els obrers dels països capitalistes i una amenaça real per a la classe dominant, que no podia ser solucionada a través de la propaganda anticomunista, ni la repressió requeria que a més garantissin unes mínimes condicions de vida als seus obrers per poder competir (encara que de manera molt remota) en justícia social amb els països socialistes.

Davant aquesta situació es van trobar els oligarques de molts països europeus després de la segona guerra mundial, on la brutalitat militar nazi havia desmantellat la majoria d’estats dels països envaïts i que amb la seva derrota, l’única estructura organitzada eren les milícies de partisans, obrers organitzats la majoria d’ells entorn dels Partits Comunistes, armats i germanats amb el poble en la guerra antifeixista.

En aquesta experiència la classe obrera europea va donar una important bolcada en la correlació de forces pel que fa a la burgesia. Als països alliberats per l’Exèrcit Roig aquesta classe obrera acabaria fent-se amb el poder iniciant processos de construcció del socialisme i als països que van conservar el seu estat burgès o van ser militarment ocupats pels exèrcits imperialistes, es va haver d’iniciar tot un procés de transformació d’un estat liberal clàssic a un model d’estat, intervencionista amb un sistema públic de garanties socials (drets polítics i sindicals, subsidis per desocupació, pensions garantides per l’estat, cobertura pública en sanitat i educació, etc) el conegut com a “Estat del Benestar o Estat Social”.

Amb la desaparició de la URSS i els països del camp socialista, el procés de desmantellament de les garanties socials als països capitalistes s’ha accelerat i amenaça amb la seva completa desaparició. La caiguda del socialisme a Europa de l’Est va suposar la ruptura definitiva amb el Keynesianisme i l’entrada a marxes forçades en un model econòmic neoliberal (a l’estil del d’EUA o alguns països de Llatinoamèrica), no obstant això, el procés de precarització, retallades i privatitzacions dels sectors públics als països d’Europa Occidental va començar molt abans (encara que de forma molt menys agressiva) i va en paral·lel a l’hegemonia de les posicions oportunistes en el si dels Partits Comunistes d’aquests països (Espanya, França, Itàlia, etc.), que confrontaven ideològicament amb el Bloc Socialista tractant de desprestigiar-ho i restar-li influència entre els treballadors, i a la progressiva desmobilització de les bases dels partits i les centrals sindicals a ells vinculades.

La URSS i el Bloc Socialista, garantia internacional per a la pau i les trasformacions socials al món.

Una altra conseqüència fonamental que ha tingut la fi de l’experiència socialista a Europa de l’Est, ha estat la via lliure per a les ingerències imperialistes a qualsevol país del món i la progressiva deterioració i desprestigi de les organitzacions internacionals i la legalitat internacional, com l’ONU, que cada vegada mes s’evidencia la seva subsidiarietat als interessos de l’imperialisme i la seva ineficàcia com a organisme diplomàtic moderador.

La URSS i els països del Bloc Socialista constituïen l’únic contrapès real en el plànol internacional a les expectatives bel·licistes de l’imperialisme. Sota la cobertura internacional de la URSS i la resta de països socialistes, es van donar al món la majoria dels processos anticolonials i d’alliberament nacional en aquells continents sotmesos als imperis europeus, nord-americà i japonès respectivament.

Aquest procés no va ser senzill ni pacific, des de la perspectiva del pacifisme burgès es pot dir fins i tot que va ser un període ple de conflictes bèl·lics (Algèria, Angola, Moçambic, Vietnam, Korea, Nicaragua, Cuba, Congo, etc.), no obstant això, trencant amb la concepció metafísica del pacifisme burgès, hem d’analitzar aquest tipus de guerres, guerres dels pobles contra els imperis, guerres contra l’explotació i la misèria, i diferenciar-les dels actuals conflictes bèl·lics que tots els dies assoten el món (Iugoslàvia, Afganistan, l’Iraq, Líbia, Líban, Hondures, etc) guerres de les nacions poderoses contra els pobles del món pel control dels seus recursos naturals i les rutes de comerç)

Els països socialistes sempre van recolzar i es van mostrar solidaris amb els pobles en lluita, els van recolzar logísticament en la seva batalla contra l’imperialisme, els van recolzar diplomàticament lluitant contra l’ingerencia estrangera en aquests conflictes i forçant el reconeixement internacional de les joves nacions que sortien victorioses d’aquest procés, i els van recolzar econòmicament a través d’acords comercials de desenvolupament i solidaritat.

Els joves comunistes hem de reivindicar el paper fonamental de la URSS i els països socialistes (que evidentment també van tenir els seus errors) en la lluita per la independència, la pau i la justícia social a tot el món i com durant l’existència del bloc socialista les lleis internacionals i l’ONU van tenir algun valor real.

En l’actualitat, i com a conseqüència de la desaparició del socialisme a Europa, molts d’aquests països que es van independitzar s’han vist sotmesos a ingerències estrangeres (cops d’estat, terrorisme i guerres) fins a acabar destrossats i novament lligats molts d’ells per les cadenes de submissió econòmica als seus antics ocupants.

La victòria de la contrarrevolució en la URSS i la crisi dels revolucionaris a tot el món.

Les últimes dècades del segle XX, es van destacar en els Partits Comunistes dels països capitalistes per la lluita entre les posicions oportunistes i els revolucionaris. Un fenomen similar es donava també en el si dels països socialistes.

El desenvolupament de les “vies autònomes” al socialisme de cada país, que més endavant es convertirien moltes d’elles en la coneguda com a “Corrent Eurocomunista” suposaven l’expressió europea de l’oportunisme polític, que s’allunyava de la construcció leninista de partit i s’introduïa en el camp ideològic de la petita-burgesia i la socialdemocràcia, acceptant les etapes intermèdies i progressives dins del capitalisme per a la construcció del “socialisme” i atacant feroçment les experiències socialistes revolucionàries triomfants al món.

Aquesta lluita va suposar en molts països (com el cas d’Espanya) la ruptura dels partit històrics, i l’aparició de nous partit que buscaven mantenir la línia revolucionària en el treball amb les masses.

Paradoxalment la solidaritat amb la URSS i els països socialistes i la defensa del socialisme (amb els seus avanços i les seves reculades), constitueix el senyal d’identitat dels revolucionaris, que recolzaven la validesa dels seus plantejaments en els avanços d’aquests països. La victòria de la contrarrevolució en el Bloc Socialista i el conseqüent procés de liquidacionisme, va suposar un cop inesperat i per la rereguarda a les posicions revolucionàries a tot el món, que va obrir una enorme crisi en el si del moviment comunista que solament avui dia comencem a superar.

La victòria definitiva dels contra-revolucionaris en el camp socialista i l’abolició de les relacions socialistes de propietat, porta a un greu problema d’identitat política als destacaments revolucionaris als països capitalistes. De cara a la majoria de la població (així la propaganda s’encarrega de transmetre-ho) això provava la validesa dels plantejaments oportunistes, i obria la porta a les especulacions i a la manipulació històrica sobre el desenvolupament del socialisme durant el segle XX.

A més va suposar un gran debilitament de les posicions revolucionàries, la progressiva deriva reformista en aquelles organitzacions on la lluita de línies no s’hi havia resolt (salvant escasses excepcions), la progressiva perdua de base social i d’identitat del projecte comunista, el desarrelament de les posicions revolucionàries entre la classe obrera així com una subjectivitat de derrota per a molts dels seus militants, que ha costat molts anys de lluita aconseguir superar.

En el plànol internacional aquesta deriva ideològica dels diferents partits s’ha reflectit en una crisi de referencialitat, que ha portat durant molts anys a bloquejar el caràcter de debat i creador de política del moviment comunista internacional, traslladant-ho al plànol de les relacions estrictament bilaterals, als contactes basats en interessos particulars o nacionals en lloc de fer-ho per afinitat ideològica. L’elaboració de documents generals, expositius i ideològicament vagues, la cordialitat forçosa i l’eterna pregunta de qui és qui referent als partits històrics que han virat cap al reformisme, altres partits nous menys coneguts i les múltiples escissions existents a cada país.

La Joventut Comunista a l’avantguarda ideològica contra el capitalisme.

Aquest debat és fonamental que ho tinguem en el si de les joventuts comunistes, per a poder entre tots analitzar l’actual marc d’agressió de l’oligarquia contra els drets de la classe treballadora, avaluar les nostres forces i determinar la millor manera d’enfortir el moviment comunista en aquest lluita.

Com a joventut se’ns planteja un gran repte però també tenim un gran avantatge. El nostre avantatge és que per a la majoria de joves que dia a dia ingressen en les files de la joventut revolucionària, no sofrim directament la caiguda del del Bloc Socialista, i per tant ens trobem amb una bona gran moral de combat i som absolutament conscients de la necessitat vital de la superació del capitalisme. Podem analitzar des de l’objectivitat, sense sentiments ni nostàlgies i determinar clarament el període d’avanç sense igual que va suposar per a la humanitat, la construcció del socialisme.

També ens enfrontem a un gran repte, el repte de crear un projecte i de traslladar-ho a les masses juvenils sense el pes directe que suposa l’exemple en un país veí (encara que per descomptat encara tenim referents com Cuba socialista). Tenim el repte de reprendre el fil vermell de la història i de fer nostra l’experiència de la lluita de classes en tota la seva extensió, sense caure en els paranys de l’oportunisme, que accepta com a vàlides certes parts de la història i unes altres no, manipulant-les al seu antull, el repte de recuperar la veritable història de la construcció del socialisme i de fer-la-hi arribar als joves de la nostra generació saltant els murs de la propaganda burgesa i de les polítiques anti-comunistes de la UE.

Però sobretot tenim el deure reforçar el moviment comunista, buscar el debat col·lectiu internacional que ens enriqueixi i ens enforteixi a totes les organitzacions, tenim el repte de crear els llaços de solidaritat que ens permetin progressivament treballar units en la lluita contra el capitalisme.

Camarades, en el dia d’avui on el capitalisme es troba en la seva pitjor decadència i on el reformisme aquesta clarament dibuixat en els integrants del Partit de l’Esquerra Europea, és el moment d’enfortir la cohesió ideològica i el marc de treball conjunt dels revolucionaris, de tornar a treure la nostra bandera sense complexos ni vergonya de cap tipus i de lluitar fins que la bandera vermella sigui la bandera que encapçali a la classe obrera internacional en la seva lluita contra el capitalisme.

Avui mes que mai és el moment de reprendre la història on la vam deixar.

Segona sessió: La construcció del socialisme al segle XX, el paper de la URSS i els països del Bloc Socialista, causes de la contra-revolució i perspectives de la lluita pel socialisme avui.

L’experiència de la construcció del socialisme en la Unió Soviètica i el Bloc Socialista, ha suposat encara a dia d’avui el millor exemple històric del desenvolupament de la lluita de classes, i per tant és imprescindible que sapiguem analitzar tots els esdeveniments que en ella es van donar doncs d’aquí obtindrem les millors lliçons a l’hora d’interpretar i analitzar el desenvolupament de la lluita de classes en les nostres realitats concretes.

L’experiència socialista del segle XX ens ha deixat grans contribucions per a la humanitat.

Ens va mostrar que els treballadors podem crear un estat propi que, malgrat les guerres i les ingerències de tota classe, superi en benestar social i desenvolupament a les superpotències imperialistes.

Ens va ensenyar que si és possible aconseguir la integració de diferents pobles en un mateix projecte, respectant la seva lliure autodeterminació.

Va ser el primer estat sistema que va posar la base material per a l’emancipació total de les dones, molt per davant de les democràcies burgeses.

Va aconseguir fer vàlides unes institucions internacionals que frenessin les expectatives depredadores de l’imperialisme, i al seu empar els pobles del món van iniciar la lluita pel seu alliberament del jou imperial.

Assoliment fins i tot, solament amb la seva existència, de facilitar la millora substancial de les condicions de vida dels treballadors i treballadores dels països capitalistes.

No obstant això també ens deixa lliçons amargues, i ens va demostrar que la lluita de classes no acaba amb la presa del poder per la classe obrera i al fet que sempre hem d’estar alerta davant els embats de l’imperialisme i de les forces oportunistes.

La victòria de la contra-revolució en la URSS i el Bloc Socialista.

La propaganda burgesa fa molt afany a consolidar els termes “caiguda” o “col·lapse” en referir-se a la desaparició de la URSS i el camp socialista, ho fan perquè amb això intenten introduir la idea que la fi del socialisme a Europa de l’est va ser un procés inherent a la lògica del sistema socialista, i que per tant el socialisme és un model obsolet i descartat per la història.

Enfront d’això nosaltres diem que la fi del socialisme real, va ser la victòria de la contra-revolució, la culminació de la presa del poder de nou pels sectors oportunistes de la societat que durant un llarg període van parasitar les files del PCUS, guanyat hegemonia dins d’ell i fent-li perdre progressivament el seu caràcter revolucionari.

Molts episodis van marcar aquest lent desenvolupament de la contra-revolució, la mort de milions de camarades del PCUS (així com de milers de quadres) durant la lluita heroica contra el nazi-feixisme, va deixar un partit que en part va cobrir les seves baixes amb tecnòcrates (intel·lectuals i professionals d’origen o extracte burgès), la qual cosa va rebaixar en molt el nivell polític dels quadres del partit.

L’arribada d’aquests sectors a la direcció del partit, durant el XX Congrés, i les mesures que d’ell es van derivar (debilitament de la planificació central de l’economia, obertura a noves formes de propietat privada, en lloc d’aprofundir en la socialització dels recursos, la pèrdua progressiva de representativitat i de capacitat de control dels treballadors a través de les seves estructures de base, enfront d’una administració cada vegada mes burocratitzada, l’acceptació de la llei del valor com a llei pròpia del desenvolupament socialista, etc.)

Van portar al procés de la “Perestroika” i finalment a la definitiva desaparició de la URSS.

Respecte a això hem d’analitzar, d’entrada, que la victòria de la contra-revolució, va ser un fenomen de caràcter fonamentalment intern, encara que no podem descartar la influència i l’embranzida que les ingerències imperialistes van fer d’aquest procés, però no es pot afirmar que fos un procés dirigit des de potències externes. A més d’això i malgrat el crítics que hem de ser amb el procés de deriva de la URSS, fins i tot en els seus pitjors anys (ideològicament parlant) constituïa una experiència infinitament mes progressista i avançada que el món capitalista i per tant mereixia ser defensada, de la mateixa manera que hem de reivindicar com a revolucionaris tota la seva existència.

Finalment, ens queda la lliçó que la lluita de classes no acaba amb la conquesta del poder per la classe treballadora amb el seu partit a l’avantguarda i que mai s’ha de baixar la guàrdia davant les desviacions reformistes i revisionistes en el si de les nostres organitzacions, entendre bé els que va succeir amb la URSS i el Bloc Socialista, a més ens permetrà tenir mes criteri a l’hora d’analitzar processos que s’estan desenvolupant dins d’alguns països socialistes que han resistit fins avui.

Perspectives de la lluita pel socialisme avui.

La perspectiva en la lluita per la construcció del socialisme avui dia, no podria ser mes clara.

Camarades, el capitalisme es troba avui en una terrible contradicció interna, just en el moment en què per primera vegada en la història és el mode de producció hegemònic a tot el món, s’hagi immers dins d’una profunda crisi estructural, per la qual ha llançat la pitjor ofensiva contra els drets dels treballadors i els pobles des de la Segona Guerra Mundial.

Davant aquesta situació i centrant-nos a Europa, el capitalisme està generant un gran nivell de malestar i pobresa entre les capes populars dels diferents països, i no sabrà superar la crisi sense generar mes explotació, misèria i guerra.

En aquest context la joventut revolucionària ens trobem, en la majoria de països d’Europa (salvant feliçes excepcions), en una posició encara minoritària i de debilitat orgànica. Per això és imprescindible enfortir la fermesa ideològica dels nostres plantejaments.

Avui més que mai no és el moment d’amagar la nostra proposta darrera de les banderes de l’anomenada “esquerra plural” entesa aquesta com un cúmul d’expressions petit-burgeses mes o menys progressistes, sinó de sortir a l’acció amb les nostres idees i els nostres estendards per davant, és el moment de recuperar el referent comunista com l’avantguarda d’oposició a totes aquestes mesures antipopulars. Necessitem derrotar les posicions oportunistes que especialment a partir dels 90 han estat frenant les expectatives de la classe treballadora, portant-los a un discurs de derrota i de cooperació amb aquest sistema, i a revalidar de nou el discurs i les posicions dels comunistes, per poder canalitzar tot aquest descontentament obrer i popular cap al nostre objectiu últim que és la destrucció del capitalisme i la creació d’una nova societat socialista, que permeti asseure les bases del comunisme. Almenys aquest és l’anàlisi que fem els CJC per a Espanya, la lluita evidentment s’ha de donar sense caure en desviacions esquerranes i intervenint en la problemàtica concreta dels treballadors.

Així doncs hem de reivindicar-nos com a hereus de tota la història del socialisme, ja que de la seva defensa construirem també nostra millor arma per desemascarar a les forces oportunistes que renegant d’aquesta etapa apel·len a neologismes com a “Socialisme del segle XXI” per mantenir a la classe treballadora presonera dels plantejaments col·laboracionistes amb el sistema que proposen un nou capitalisme millor.

Avui més que mai és socialisme o barbàrie!

Cal destacar els centenars de mostres de solidaritat arribades d’arreu de l’Estat Espanyol i del món amb els militants del PCPC i els CJC/JCPC víctimes d’aquest muntatge policial. S’han celebrat actes, concentracions i accions de solidaritat, des de Barcelona a Madrid, d’Ulldecona a Mèxic, de Sevilla a Sèrbia, de Bilbao a Veneçuela, de Lleida a Londres… El cas també ha estat present al Parlament Europeu de la mà de l’eurodiputat del Partit Comunista Grec (KKE) Babis Angourakis.

Per a més informació: http://encausatsabsolucio.blogspot.com