Intervencions dels CJC en el 9º Trobada Internacional de Joventuts Comunistes Europees
29 desembre 2011 Feu un comentari
Primera Sessió: Conseqüències de la desaparició de la URSS i els països del camp socialista.
L’època inaugurada per la Gloriosa Revolució d’Octubre, la conquesta del poder pel proletariat en un país, per tractar de construir sobre els anàlisis marxistes i els ideals, sense cap experiència prèvia un nou model econòmic, polític i social que per primera vegada en la història de la humanitat acabés amb l’explotació de el “home per l’home”, com va dir John Reed va ser un esdeveniment que va estremir al món. Aquest model va estar en vigor durant més de setanta anys i va demostrar (malgrat el boicot, els sabotatges, la propaganda i les guerres) de manera incontestable la seva superioritat enfront del capitalisme.
La desaparició de la URSS i del camp socialista, han marcat directament els esdeveniments que avui vivim, el període on el capitalisme per primera vegada en la seva història és el sistema hegemònic a tot el món i on no obstant això la seva pròpia lògica irracional i depredadora ho han sumit en una profunda crisi que perfila el seu limit en la història.
L’exemple socialista guia de lluita dels treballadors als països capitalistes.
El socialisme-científic o comunisme des de la seva formulació ha estat la major preocupació de la classe burgesa en tots els països. El sol fet que existís un mètode d’anàlisi que demostrés als treballadors la realitat de la seva situació d’explotació i el prosper futur que podrien obtenir utilitzant per a si mateixos la riquesa del treball que realitzaven, ja era suficient com per fer trontollar el sistema de dominació burgès.
Així doncs la possibilitat de veure en la pràctica, la superioritat del socialisme enfront del capitalisme, constituïa sens dubte un enorme potencial revolucionari entre els obrers dels països capitalistes i una amenaça real per a la classe dominant, que no podia ser solucionada a través de la propaganda anticomunista, ni la repressió requeria que a més garantissin unes mínimes condicions de vida als seus obrers per poder competir (encara que de manera molt remota) en justícia social amb els països socialistes.
Davant aquesta situació es van trobar els oligarques de molts països europeus després de la segona guerra mundial, on la brutalitat militar nazi havia desmantellat la majoria d’estats dels països envaïts i que amb la seva derrota, l’única estructura organitzada eren les milícies de partisans, obrers organitzats la majoria d’ells entorn dels Partits Comunistes, armats i germanats amb el poble en la guerra antifeixista.
En aquesta experiència la classe obrera europea va donar una important bolcada en la correlació de forces pel que fa a la burgesia. Als països alliberats per l’Exèrcit Roig aquesta classe obrera acabaria fent-se amb el poder iniciant processos de construcció del socialisme i als països que van conservar el seu estat burgès o van ser militarment ocupats pels exèrcits imperialistes, es va haver d’iniciar tot un procés de transformació d’un estat liberal clàssic a un model d’estat, intervencionista amb un sistema públic de garanties socials (drets polítics i sindicals, subsidis per desocupació, pensions garantides per l’estat, cobertura pública en sanitat i educació, etc) el conegut com a “Estat del Benestar o Estat Social”.
Amb la desaparició de la URSS i els països del camp socialista, el procés de desmantellament de les garanties socials als països capitalistes s’ha accelerat i amenaça amb la seva completa desaparició. La caiguda del socialisme a Europa de l’Est va suposar la ruptura definitiva amb el Keynesianisme i l’entrada a marxes forçades en un model econòmic neoliberal (a l’estil del d’EUA o alguns països de Llatinoamèrica), no obstant això, el procés de precarització, retallades i privatitzacions dels sectors públics als països d’Europa Occidental va començar molt abans (encara que de forma molt menys agressiva) i va en paral·lel a l’hegemonia de les posicions oportunistes en el si dels Partits Comunistes d’aquests països (Espanya, França, Itàlia, etc.), que confrontaven ideològicament amb el Bloc Socialista tractant de desprestigiar-ho i restar-li influència entre els treballadors, i a la progressiva desmobilització de les bases dels partits i les centrals sindicals a ells vinculades.
La URSS i el Bloc Socialista, garantia internacional per a la pau i les trasformacions socials al món.
Una altra conseqüència fonamental que ha tingut la fi de l’experiència socialista a Europa de l’Est, ha estat la via lliure per a les ingerències imperialistes a qualsevol país del món i la progressiva deterioració i desprestigi de les organitzacions internacionals i la legalitat internacional, com l’ONU, que cada vegada mes s’evidencia la seva subsidiarietat als interessos de l’imperialisme i la seva ineficàcia com a organisme diplomàtic moderador.
La URSS i els països del Bloc Socialista constituïen l’únic contrapès real en el plànol internacional a les expectatives bel·licistes de l’imperialisme. Sota la cobertura internacional de la URSS i la resta de països socialistes, es van donar al món la majoria dels processos anticolonials i d’alliberament nacional en aquells continents sotmesos als imperis europeus, nord-americà i japonès respectivament.
Aquest procés no va ser senzill ni pacific, des de la perspectiva del pacifisme burgès es pot dir fins i tot que va ser un període ple de conflictes bèl·lics (Algèria, Angola, Moçambic, Vietnam, Korea, Nicaragua, Cuba, Congo, etc.), no obstant això, trencant amb la concepció metafísica del pacifisme burgès, hem d’analitzar aquest tipus de guerres, guerres dels pobles contra els imperis, guerres contra l’explotació i la misèria, i diferenciar-les dels actuals conflictes bèl·lics que tots els dies assoten el món (Iugoslàvia, Afganistan, l’Iraq, Líbia, Líban, Hondures, etc) guerres de les nacions poderoses contra els pobles del món pel control dels seus recursos naturals i les rutes de comerç)
Els països socialistes sempre van recolzar i es van mostrar solidaris amb els pobles en lluita, els van recolzar logísticament en la seva batalla contra l’imperialisme, els van recolzar diplomàticament lluitant contra l’ingerencia estrangera en aquests conflictes i forçant el reconeixement internacional de les joves nacions que sortien victorioses d’aquest procés, i els van recolzar econòmicament a través d’acords comercials de desenvolupament i solidaritat.
Els joves comunistes hem de reivindicar el paper fonamental de la URSS i els països socialistes (que evidentment també van tenir els seus errors) en la lluita per la independència, la pau i la justícia social a tot el món i com durant l’existència del bloc socialista les lleis internacionals i l’ONU van tenir algun valor real.
En l’actualitat, i com a conseqüència de la desaparició del socialisme a Europa, molts d’aquests països que es van independitzar s’han vist sotmesos a ingerències estrangeres (cops d’estat, terrorisme i guerres) fins a acabar destrossats i novament lligats molts d’ells per les cadenes de submissió econòmica als seus antics ocupants.
La victòria de la contrarrevolució en la URSS i la crisi dels revolucionaris a tot el món.
Les últimes dècades del segle XX, es van destacar en els Partits Comunistes dels països capitalistes per la lluita entre les posicions oportunistes i els revolucionaris. Un fenomen similar es donava també en el si dels països socialistes.
El desenvolupament de les “vies autònomes” al socialisme de cada país, que més endavant es convertirien moltes d’elles en la coneguda com a “Corrent Eurocomunista” suposaven l’expressió europea de l’oportunisme polític, que s’allunyava de la construcció leninista de partit i s’introduïa en el camp ideològic de la petita-burgesia i la socialdemocràcia, acceptant les etapes intermèdies i progressives dins del capitalisme per a la construcció del “socialisme” i atacant feroçment les experiències socialistes revolucionàries triomfants al món.
Aquesta lluita va suposar en molts països (com el cas d’Espanya) la ruptura dels partit històrics, i l’aparició de nous partit que buscaven mantenir la línia revolucionària en el treball amb les masses.
Paradoxalment la solidaritat amb la URSS i els països socialistes i la defensa del socialisme (amb els seus avanços i les seves reculades), constitueix el senyal d’identitat dels revolucionaris, que recolzaven la validesa dels seus plantejaments en els avanços d’aquests països. La victòria de la contrarrevolució en el Bloc Socialista i el conseqüent procés de liquidacionisme, va suposar un cop inesperat i per la rereguarda a les posicions revolucionàries a tot el món, que va obrir una enorme crisi en el si del moviment comunista que solament avui dia comencem a superar.
La victòria definitiva dels contra-revolucionaris en el camp socialista i l’abolició de les relacions socialistes de propietat, porta a un greu problema d’identitat política als destacaments revolucionaris als països capitalistes. De cara a la majoria de la població (així la propaganda s’encarrega de transmetre-ho) això provava la validesa dels plantejaments oportunistes, i obria la porta a les especulacions i a la manipulació històrica sobre el desenvolupament del socialisme durant el segle XX.
A més va suposar un gran debilitament de les posicions revolucionàries, la progressiva deriva reformista en aquelles organitzacions on la lluita de línies no s’hi havia resolt (salvant escasses excepcions), la progressiva perdua de base social i d’identitat del projecte comunista, el desarrelament de les posicions revolucionàries entre la classe obrera així com una subjectivitat de derrota per a molts dels seus militants, que ha costat molts anys de lluita aconseguir superar.
En el plànol internacional aquesta deriva ideològica dels diferents partits s’ha reflectit en una crisi de referencialitat, que ha portat durant molts anys a bloquejar el caràcter de debat i creador de política del moviment comunista internacional, traslladant-ho al plànol de les relacions estrictament bilaterals, als contactes basats en interessos particulars o nacionals en lloc de fer-ho per afinitat ideològica. L’elaboració de documents generals, expositius i ideològicament vagues, la cordialitat forçosa i l’eterna pregunta de qui és qui referent als partits històrics que han virat cap al reformisme, altres partits nous menys coneguts i les múltiples escissions existents a cada país.
La Joventut Comunista a l’avantguarda ideològica contra el capitalisme.
Aquest debat és fonamental que ho tinguem en el si de les joventuts comunistes, per a poder entre tots analitzar l’actual marc d’agressió de l’oligarquia contra els drets de la classe treballadora, avaluar les nostres forces i determinar la millor manera d’enfortir el moviment comunista en aquest lluita.
Com a joventut se’ns planteja un gran repte però també tenim un gran avantatge. El nostre avantatge és que per a la majoria de joves que dia a dia ingressen en les files de la joventut revolucionària, no sofrim directament la caiguda del del Bloc Socialista, i per tant ens trobem amb una bona gran moral de combat i som absolutament conscients de la necessitat vital de la superació del capitalisme. Podem analitzar des de l’objectivitat, sense sentiments ni nostàlgies i determinar clarament el període d’avanç sense igual que va suposar per a la humanitat, la construcció del socialisme.
També ens enfrontem a un gran repte, el repte de crear un projecte i de traslladar-ho a les masses juvenils sense el pes directe que suposa l’exemple en un país veí (encara que per descomptat encara tenim referents com Cuba socialista). Tenim el repte de reprendre el fil vermell de la història i de fer nostra l’experiència de la lluita de classes en tota la seva extensió, sense caure en els paranys de l’oportunisme, que accepta com a vàlides certes parts de la història i unes altres no, manipulant-les al seu antull, el repte de recuperar la veritable història de la construcció del socialisme i de fer-la-hi arribar als joves de la nostra generació saltant els murs de la propaganda burgesa i de les polítiques anti-comunistes de la UE.
Però sobretot tenim el deure reforçar el moviment comunista, buscar el debat col·lectiu internacional que ens enriqueixi i ens enforteixi a totes les organitzacions, tenim el repte de crear els llaços de solidaritat que ens permetin progressivament treballar units en la lluita contra el capitalisme.
Camarades, en el dia d’avui on el capitalisme es troba en la seva pitjor decadència i on el reformisme aquesta clarament dibuixat en els integrants del Partit de l’Esquerra Europea, és el moment d’enfortir la cohesió ideològica i el marc de treball conjunt dels revolucionaris, de tornar a treure la nostra bandera sense complexos ni vergonya de cap tipus i de lluitar fins que la bandera vermella sigui la bandera que encapçali a la classe obrera internacional en la seva lluita contra el capitalisme.
Avui mes que mai és el moment de reprendre la història on la vam deixar.
Segona sessió: La construcció del socialisme al segle XX, el paper de la URSS i els països del Bloc Socialista, causes de la contra-revolució i perspectives de la lluita pel socialisme avui.
L’experiència de la construcció del socialisme en la Unió Soviètica i el Bloc Socialista, ha suposat encara a dia d’avui el millor exemple històric del desenvolupament de la lluita de classes, i per tant és imprescindible que sapiguem analitzar tots els esdeveniments que en ella es van donar doncs d’aquí obtindrem les millors lliçons a l’hora d’interpretar i analitzar el desenvolupament de la lluita de classes en les nostres realitats concretes.
L’experiència socialista del segle XX ens ha deixat grans contribucions per a la humanitat.
Ens va mostrar que els treballadors podem crear un estat propi que, malgrat les guerres i les ingerències de tota classe, superi en benestar social i desenvolupament a les superpotències imperialistes.
Ens va ensenyar que si és possible aconseguir la integració de diferents pobles en un mateix projecte, respectant la seva lliure autodeterminació.
Va ser el primer estat sistema que va posar la base material per a l’emancipació total de les dones, molt per davant de les democràcies burgeses.
Va aconseguir fer vàlides unes institucions internacionals que frenessin les expectatives depredadores de l’imperialisme, i al seu empar els pobles del món van iniciar la lluita pel seu alliberament del jou imperial.
Assoliment fins i tot, solament amb la seva existència, de facilitar la millora substancial de les condicions de vida dels treballadors i treballadores dels països capitalistes.
No obstant això també ens deixa lliçons amargues, i ens va demostrar que la lluita de classes no acaba amb la presa del poder per la classe obrera i al fet que sempre hem d’estar alerta davant els embats de l’imperialisme i de les forces oportunistes.
La victòria de la contra-revolució en la URSS i el Bloc Socialista.
La propaganda burgesa fa molt afany a consolidar els termes “caiguda” o “col·lapse” en referir-se a la desaparició de la URSS i el camp socialista, ho fan perquè amb això intenten introduir la idea que la fi del socialisme a Europa de l’est va ser un procés inherent a la lògica del sistema socialista, i que per tant el socialisme és un model obsolet i descartat per la història.
Enfront d’això nosaltres diem que la fi del socialisme real, va ser la victòria de la contra-revolució, la culminació de la presa del poder de nou pels sectors oportunistes de la societat que durant un llarg període van parasitar les files del PCUS, guanyat hegemonia dins d’ell i fent-li perdre progressivament el seu caràcter revolucionari.
Molts episodis van marcar aquest lent desenvolupament de la contra-revolució, la mort de milions de camarades del PCUS (així com de milers de quadres) durant la lluita heroica contra el nazi-feixisme, va deixar un partit que en part va cobrir les seves baixes amb tecnòcrates (intel·lectuals i professionals d’origen o extracte burgès), la qual cosa va rebaixar en molt el nivell polític dels quadres del partit.
L’arribada d’aquests sectors a la direcció del partit, durant el XX Congrés, i les mesures que d’ell es van derivar (debilitament de la planificació central de l’economia, obertura a noves formes de propietat privada, en lloc d’aprofundir en la socialització dels recursos, la pèrdua progressiva de representativitat i de capacitat de control dels treballadors a través de les seves estructures de base, enfront d’una administració cada vegada mes burocratitzada, l’acceptació de la llei del valor com a llei pròpia del desenvolupament socialista, etc.)
Van portar al procés de la “Perestroika” i finalment a la definitiva desaparició de la URSS.
Respecte a això hem d’analitzar, d’entrada, que la victòria de la contra-revolució, va ser un fenomen de caràcter fonamentalment intern, encara que no podem descartar la influència i l’embranzida que les ingerències imperialistes van fer d’aquest procés, però no es pot afirmar que fos un procés dirigit des de potències externes. A més d’això i malgrat el crítics que hem de ser amb el procés de deriva de la URSS, fins i tot en els seus pitjors anys (ideològicament parlant) constituïa una experiència infinitament mes progressista i avançada que el món capitalista i per tant mereixia ser defensada, de la mateixa manera que hem de reivindicar com a revolucionaris tota la seva existència.
Finalment, ens queda la lliçó que la lluita de classes no acaba amb la conquesta del poder per la classe treballadora amb el seu partit a l’avantguarda i que mai s’ha de baixar la guàrdia davant les desviacions reformistes i revisionistes en el si de les nostres organitzacions, entendre bé els que va succeir amb la URSS i el Bloc Socialista, a més ens permetrà tenir mes criteri a l’hora d’analitzar processos que s’estan desenvolupant dins d’alguns països socialistes que han resistit fins avui.
Perspectives de la lluita pel socialisme avui.
La perspectiva en la lluita per la construcció del socialisme avui dia, no podria ser mes clara.
Camarades, el capitalisme es troba avui en una terrible contradicció interna, just en el moment en què per primera vegada en la història és el mode de producció hegemònic a tot el món, s’hagi immers dins d’una profunda crisi estructural, per la qual ha llançat la pitjor ofensiva contra els drets dels treballadors i els pobles des de la Segona Guerra Mundial.
Davant aquesta situació i centrant-nos a Europa, el capitalisme està generant un gran nivell de malestar i pobresa entre les capes populars dels diferents països, i no sabrà superar la crisi sense generar mes explotació, misèria i guerra.
En aquest context la joventut revolucionària ens trobem, en la majoria de països d’Europa (salvant feliçes excepcions), en una posició encara minoritària i de debilitat orgànica. Per això és imprescindible enfortir la fermesa ideològica dels nostres plantejaments.
Avui més que mai no és el moment d’amagar la nostra proposta darrera de les banderes de l’anomenada “esquerra plural” entesa aquesta com un cúmul d’expressions petit-burgeses mes o menys progressistes, sinó de sortir a l’acció amb les nostres idees i els nostres estendards per davant, és el moment de recuperar el referent comunista com l’avantguarda d’oposició a totes aquestes mesures antipopulars. Necessitem derrotar les posicions oportunistes que especialment a partir dels 90 han estat frenant les expectatives de la classe treballadora, portant-los a un discurs de derrota i de cooperació amb aquest sistema, i a revalidar de nou el discurs i les posicions dels comunistes, per poder canalitzar tot aquest descontentament obrer i popular cap al nostre objectiu últim que és la destrucció del capitalisme i la creació d’una nova societat socialista, que permeti asseure les bases del comunisme. Almenys aquest és l’anàlisi que fem els CJC per a Espanya, la lluita evidentment s’ha de donar sense caure en desviacions esquerranes i intervenint en la problemàtica concreta dels treballadors.
Així doncs hem de reivindicar-nos com a hereus de tota la història del socialisme, ja que de la seva defensa construirem també nostra millor arma per desemascarar a les forces oportunistes que renegant d’aquesta etapa apel·len a neologismes com a “Socialisme del segle XXI” per mantenir a la classe treballadora presonera dels plantejaments col·laboracionistes amb el sistema que proposen un nou capitalisme millor.
Avui més que mai és socialisme o barbàrie!




